«Podem definir la meditació com una experiència; la meditació és essencialment una experiència del cor que busca penetrar en els racons de l'ànima. L'ànima es desplega en la seva llum i veritat a través de les experiències en la vida; l'ànima, que és infinita, aconsegueix plasmar-se en el pla finit a través de múltiples i variades experiències. En meditar, l'home obre la porta del cor perquè l'ànima il·lumini les experiències de la vida; quan més es medita, més il·lumina l'ànima les experiències de cada dia» «En meditar des del cor i en harmonia amb el Sol, l'home se centra i totes les energies conflueixen i s'harmonitzen, l'home aconsegueix viure en harmonia amb si mateix. El cor és la frontissa entre el cel i la terra, el cor és la síntesi entre l'immanent i el transcendent, el cor és el nucli que uneix la finitud de la vida amb la infinitud de l'ànima. Llavors, la saviesa es troba a través del viatge al cor; l'ésser savi és aquell que aconsegueix integrar en perfecta harmonia les dues dimensions de l'existència.
Per això la meditació és essencial, ja que permet a l'home fer-se més savi, il·luminar més l'existència des de l'ànima, viure més en sincronia amb la natura i amb si mateix. La pràctica de la meditació permet que l'ésser desplegui tota la seva essència divina, així, en meditar, l'ésser aconsegueix divinitzar la vida a la Terra, i aquest és el propòsit de l'existència; per això la meditació és tan important.»
(Rodrigo Bazán, pròleg a Vicente Merlo,
Plenitud radiante: meditando juntos, Barcelona, Obelisco, 2009).
Meditació grupal els dijous de 19:00 h a 20.15h
En-Sí-mism-arte i En-Amor-ar-te
Vicente Merlo
El silenci interior és un art. L'art d'entrar en un mateix, en si-mateix. És una espècie no d'èxtasi, sinó més aviat d’ènstasi. Anar eliminant, com destre escultor, tot allò que ens sobra perquè aparegui aquesta obra d'art primordial que és la nostra naturalesa silenciosa, el nostre sigil·lós esperit.
No cal dir que està en joc la nostra identitat. La meditació que des-cobreix el silenci, que des-vetlla el nostre Rostre primordial, va travessant les capes més superficials de la nostra personalitat, fins a arribar al veritable Jo, que potser ja no és un jo. Sens dubte no és ja l'ego limitat, condicionat i construït amb el qual solem identificar-nos. Més enllà de les categories de jo (com a individualitat limitada, finita, particularitzada, partida, separada, fragmentada) i de no-jo (com si allò al que apunta el silenci-com-a-metàfora no nedés en la consciència, en la bellesa, en el goig, en l'amor), el Silenci irrepresentable brilla en tota la seva esplendor, revela la seva autolluminositat, l’autolluminositat de l’atman.
L'atman és aquest Jo que no és jo, aquest Jo que és no-jo (an-atman). L'atman és el Silenci que no calla, la Quietud dinàmica, l'Ésser de plenitud. La plenitud de ser un-mateix. El Si-mateix. Transcendència de tot allò conegut, de tot que ha estat (car està sempre més enllà del passat, del que ja ha estat, com ho és més ençà de tot el que serem) és, al mateix temps, i sense cap contradicció, el més íntimament immanent. Meditar és re-conèixer (i "re-ser") el que som des de sempre i per sempre. Meditar és l'art de ser un mateix. Meditar és entrar en tu mateix. Per això, l'únic que has de fer, en el bon sentit de la paraula, és en-Sí-mism-arte, en tu mateix, en si mateix.
En el bon sentit de la paraula, perquè quan confonem el Si-mateix amb l'ego, amb el constructe psicològic condicionat, l'abstracció no és sinó narcisisme. I en aquest cas, l'ego es contempla a si mateix en el llac de la ment, encara que a causa de l'agitació de les seves aigües el seu rostre aparegui sempre deformat, arrugat, fragmentat. No importa, les restes de bellesa són captivades per l'autèntica immarcescible Bellesa, i l'amor a si mateix, al petit ego, usurpa el tron del genuí Amor, i l'alegria de veure substitueix al veritable Goig.
Però el Goig, aquesta serena felicitat que és la fragància del veritable Silenci, té un altre color, un altre sabor, una altra textura. La Bellesa, una de les cares del Silenci de les profunditats i les altures, quan ja no existeix ni a baix ni a dalt, només és possible quan l'ego es rendeix, es lliura, se sotmet, s'enamora d'Allò que ja no és ell mateix. Només llavors l’ènstasi es revela com igualment èxtasi. I un, en entrar en Si, surt de si, i descobreix els altres, troba tot allò altre, allò que, al principi, sembla no-ser, no-ser ell, no-ser jo. Trobada amorosa, unió joiosa, en sortir de si, per entrar en el Si i en els altres, en el Sí dels altres, en l'ésser dels altres, que és l'Ésser-mateix, el mateix Ésser, en mi que en tu, en ell que en allò. I descobrir que només en el Silenci pots en-Amor-ar-te. L'art de la meditació és l'art d’"en-Amor-ar-te" a través de l’En-Sí-mism-arte.
